El concepte que s’ha creat al voltant de la paraula “refugiats” és enganyós, sofístic. Primer, perquè la major part de persones que englobam sota aquest terme no són refugiades, sinó que cerquen aquest refugi. Un refugi que els negam però en canvi feim servir aquest mot per denominar-les, segurament per sentir-nos millor. Però sobretot perquè ens allunya d’aquestes persones, parlam de «refugiats» com si es tractés d’un ens abstracte. Així, els deshumanitzam, els desposseïm de la seva condició humana. Per això, la meva insistència a dir i escriure sempre persones refugiades o, fins i tot millor, més precís i realista, persones que cerquen refugi, però sobretot persones, persones com tu, com jo, com totes.
Quan ets dins un “camp de refugiats” et contagies de l’alegria dels infants, no pots evitar que et caiguin unes llàgrimes amb les històries que t’expliquen que han viscut les famílies, t’entristeixes quan et mostren fotografies de les seves ciutats destruïdes i els seus familiars morts, sents ràbia i impotència quan veus les tendes on viuen ara però compartir el te es converteix en el moment més agradable que has viscut mai. És increïble com, persones que han passat pel que han passat i viuen en les condicions què viuen, són capaces d’encomanar-te una humanitat i una esperança que sembla que no ha de poder existir en aquell lloc totalment inhòspit. Després d’un temps de pair-ho arribes a la conclusió que l’esperança i el somriure és allò que els ajuda a sobreviure i a resistir, a existir.
Després d’una experiència de contacte amb persones refugiades són moltes les coses que et passen pel cap, són molts els moments diaris en què hi penses. De fet, no pots deixar de pensar-hi, cosa que trasbalsa el teu dia a dia. Si ets una persona amb una certa sensibilitat, o no insensibilitzada per les imatges i notícies diàries dels mitjans de comunicació, és inevitable que et commogui veure la situació que viuen les persones que fugen de casa seva per la guerra, la violència i la misèria. Però haver entrat en un «camp de refugiats» no només t’afecta a nivell personal, sinó que et canvia la vida. La llàstima és que això és molt mal d’explicar i transmetre a les persones que t’envolten i no han tengut l’oportunitat d’endinsar-se en un camp. Costa fer entendre que en qualsevol moment del dia el teu cap està pensant en aquelles persones que vares conèixer, en què pots fer per ajudar-les. D’aquí la necessitat d’aconseguir que la gent posi cara a les persones refugiades, que conegui les seves històries per empatitzar, per tornar-los la condició de persones i no ser immune a la informació que ens arriba. I, sobretot, per parlar-ne, crear debat, i accions per lluitar per elles, lluitar perquè no podem permetre que tot continuï així, perquè ens necessiten, perquè som nosaltres, els nostres governs, qui no els deixem ser ni refugiades, ni persones.
Marga Llull
‘De Llevant a Grècia pels refugiats’
